Lo Barranc de l'Infern

Superades per la impotència en veure que el nostre estimat sud crema, en lo cor encongit i els ulls negats de llàgrimes i fum, aquell fum dens i negre que enfosqueix les nostres llars i la nostra ànima.

Massa temps cridant i reivindicant una millor gestió del territori rural i el silenci administratiu fa una pudor que esgarrifa i no és precisament de socarrim. Som natres, les zones rurals, les gestores de la gran majoria del territori català. Ens demanen que mantinguem els nostres boscos, camps, rieres i barrancs nets i bonics per a nodrir el turisme que clama fugir de la gran ciutat buscant repòs però no ens donen eines ni recursos per a poder complir els seus desitjos.

L'agricultura se sent escanyada, menystinguda i sufocada, l’abandonament de les terres és un fet i el relleu generacional és pràcticament inexistent. És clar, s’ha de ser una supervivent o una beneïta per a apostar per una manera de viure que és un no viure; a ningú li agrada donar-se cops contra la paret per molt dur que tingui el cap.

Mil vegades hem reivindicat el nostre paisatge emocional, cultius ancestrals disposats en marges de pedra seca que conferien un espai de protecció per a les nostres muntanyes i boscos. Però una vegada rere una altra la resposta frustrant alhora que hipòcrita dels qui manen ens ha abocat a tenir uns camps erms i una agricultura cada vegada més envellida mentre observem amb la pena més gran del món com los nostres pobles es moren.

Avui, una vegada més, sentim un gran dolor i estem decebudes tot i que seguirem en peu i continuarem defensant esta terra que és la nostra, la de les nostres iaies que també la van lluitar amb ungles i dents, d’aquí i fins a l’infinit. Pels segles del segles, sarment!