Xiques no patiu, que a casa la figa és per a qui hi viu

Parets de marges pedregoses assedegades per la falta de pluja, camins que aixequen polseguera, terrossos de panal, boira de foc que crema rames amb aromes que apunten a tardor, mirades còmplices de tot allò que ens preocupa. Abatudes per la verema que comença a ser feixuga alhora que felices pel que hem anat collint, que tot i escàs, sembla que serà bo, no bo, boníssim.

Caminant per les dramàtiques i desdibuixades feixes de vinya vella em crida l’atenció un grapat de figues que guarden a ser collides. Arrenco a córrer catric-catrac esquivant els terrossos i vigilant de no torçar-me un peu. En arribar al camí de dalt paro en sec, un esquirol m’està aguaitant i això si que és tot un espectacle perquè cada vegada se’n veuen menys d’aquests animalons tan preciosos. La nostra terra està canviant de pressa, massa de pressa. Les meues vivències evoquen temps passats, de mirada molt llunyana com si estessis parlant en clau de segle però no ha passat ni un lustre i us en podria explicar moltes de coses que sonarien a velles.

Les meues memòries i aquelles no tant recents viscudes per la generació dels nostres pares i mares que tenen un regust amarg i dolç a la vegada, perquè les històries sempre tenen dos cares. 

Mentre divago mentalment, continuo encarada a la figuera, probablement l’arbre que més em recorda a la infantesa, que és casa. L’olor de la fulla és perfum de records i memòries viscudes i degustar-ne el seu fruit és una explosió de sensacions.

Aixeco la vista i en veig un de gegant, ferralla nova que en uns anys grinyolarà i em recordo ami mateixa una vegada més que tot es mou massa ràpid i en la direcció equivocada. L’altiplà és un despropòsit de molins, línies d’evacuació i camins històrics que abans eren bucòlics i ara semblen autopistes, frustrant, trist i dur d’encarar aquest progrés imposat.

Em salta una llàgrima recordant el meu, el nostre paisatge emocional, el que ens van llegar les que ens precediren, mimant cada racó de terra fins a tocar el cel. Aquell paisatge que ens omplia d’orgull i ens arrelava fermament a la terra que ha estat la nostra durant tantes i tantes generacions. Perquè totes nosaltres som i pertanyem aquí baix des de sempre, el sentit de pertinença és el que ens acompanya des de que arribem al món. 

Ara sí! Estic sota la figuera, agafo una fulla i l’ensumo fins a omplir-me els pulmons, m’encén l’emoció, m’abraço al tronc i em reconforta. Allargo el braç i toco amb la punta dels dits les figues més baixes, m’estiro una mica més i les agafo, n’hi ha un parell que se’m resisteixen, no passa res, decideixo compartir-les amb els moixons que també són d’aquest hàbitat i ells sí se les mereixen!

Són els gegants de ferro, els espoliadors que s’aprofiten de la vellesa i falta de relleu generacional els que no se n'han guanyat cap de figa, que la terra és del que hi viu i el que necessita la nostra és ser habitada, estimada, respectada i viva!