La verema “d’antes” a Ca Macot

Un encert seria pensar que la nostàlgia sovint és un sentiment v/bell, un regust agredolç, un fibló que punxa i dispara el cor, una sensació a flor de pell que jo personalment experimento en general, en moments de recança.

La verema és, sense dubte, un d’estos moments, perquè em transporta a un racó molt amagat i llunyà de mi mateixa, ple de records, vivències familiars i maneres de fer a casa nostra. L’inici de la collita provocava nervis i il·lusió a parts iguals: recollíem el fruit de l’esforç de tot un any de faena i, davant la necessitat de mirar al cel i desitjar bon oratge, l’oració es feia present fins i tot entre aquelles que no solíem confessar els nostres pecats.

El primer pas era preparar l’oufit de tota la setmana: quatre parracs vells i desgastats que ens feien semblar un espantaocells, desitjant no trobar-nos mai amb aquella persona que ens feia gràcia, perquè, quan passava, ens obligava a submergir-nos entre el raïm per intentar mimetitzar-nos amb ell i desaparèixer. La tarda abans, el pare enllestia els coves i les tisores per a tots els de casa. Vells, joves i petits ens prepàravem per a la collita, una faena que no excloïa ningú; ni els animals de companyia se’n podien escapolir! La iaia preparava la cistella per esmorzar i dinar. Això sí, la teca no hi faltava mai. L’esmorzar seria de forquilla i, amb una mica de sort, gaudiríem d’una bona clotxa, amb la “sardina de casco” o arengada, la tomata al caliu, l’all i un bon raig d’oli. Mmmm... només de recordar-ho ja salivo! La bóta de vi o el porró també eren imprescindibles. Pos, fem un traguet que després de la sardina sap a glòria! El dinar ja seria un altre cantar, però de moment, tot això que teníem per davant.

A punta de dia, havent despertat amb el so de les campanes de l’església, ens posàvem de camí cap al tros amb els cotxes carregats. La casa es quedava ben buida i silenciosa. Els xiquets i xiquetes preferíem pujar amb el tiet avi, que tenia un Pascuali: un tractoret que ens semblava més apte a la nostra mida. Ens encantava fer els desplaçaments a sobre d’aquell petit vehicle que amb el catric-catroc dels camins ens despertava de cop! Els pagesos tenien diferents trossos de terra que majoritàriament havien heretat i que pertanyien a les seues famílies des de generacions. Això feia que cada dia anéssim cap a un tros del terme diferent. En aquella època, la decisió de collir primer una finca o l’altra ens ho marcava el grau alcohòlic però tradicionalment ja se sabia quines eren les vinyes més primerenques. Quan hi havia varies opcions, començàvem per les de més al fons, les valls, que eren les que tenien més risc de quedar-se sense accés quan plovia. Això sí, treure raïm d’un tros xop, per als petits de casa, també tenia la seua gràcia, sobretot quan algú es quedava enganxat al fang.

Durant la jornada, tots tallàvem raïms i normalment n’hi havia un que feia de buidador. Portava la marca de terra gravada a l’espatlla, que era on hi sostenia el cove per descarregar-lo al remolc. Era una feina feixuga però alleugerava als demés. I després d’un cove, l’altre, fins a omplir el remolc. Un cop ple i després d’haver-lo pitjat, el tractorista portava el raïm collit al celler i, mentre no tornava, fèiem un munt de raïms  a terra, a sobre d’una borrassa, esperant que el tractor tornés de descarregar la primera remolcada. La qüestió era aprofitar el temps. Els pagesos sempre mirem al cel, no fos cas que pintessin bastos, es posés a ploure i ens toqués córrer.

La collita, a ulls d’infant, la vivia de manera festiva, sempre entre les bromes dels cosins que em feien la guitza i els riures dels grans en veure la meua cara enfurismada. Els cants i els jocs de les més petites de casa eren constants, ens entreteníem tallant pampes en comptes de raïm, corrent darrera una mantis o fent pastetes amb aigua i terra.

Memòries d’una infantesa feliç, records que ens anclen a la terra que ens ha vist néixer i que reforcen este profund sentiment de pertinença que ens dignifica, com una vinya quan arrela, creix forta i sana i és en aquella terra on hi perdurarà i hi deixarà llavor.