La Imprudent i Joan Perucho: el perquè d’aquest vi i la seua relació amb l’escriptor

“Es begueren grans bocois de vi negre, finíssim al paladar, i es menjaren uns cocs amb cireres, amarats, sucosos, d’una gran força evocadora”.

JoanPerucho – Les històries naturals: una parodia molt divertida de les novel·lesde vampirs, publicada en català el 1960 i que s’ha traduït al castellà, l’anglès,el francès, l’alemany, l’italià, l’hongarès i el xinès.

En Joan Perucho va aterrar a Gandesa la primavera de l’any 55. Era jutged’ofici i sempre demanava destins on no hi hagués molt volum de feina, així tenia temps de gaudir de la vida i sobretot del menjar i beure, dos aficions devital importància per a ell. 

A la capital de la Terra Alta s’hi estaria més de 20 anys, temps suficient per a descobrir les costums i els secrets culinaris més encisadors de les nostres contrades. Tant fou així que l’any 1971 publicaria un llibre de cuina amb el seu amic Nestor Lujan, El libro de la cocina espanyola, que fou traduït fins i tot al japonès. Aquestseria un dels primers llibres de gastronomia publicats a Espanya.

Perucho, a més d’escriptor i poeta fou un “bon vivant”, s’emocionavaesbrinant quines eren les cuines més autèntiques que el rodejaven i quan volia guanyar-se la simpatia d’algú seria un bon àpat el seu aliat més fidel.

Deixeu-me que us expliqui una anècdota; corrien els anys 60 i en Peruchohavia d’anar a França a visitar a Pablo Picasso, anys enrere, el pintor havia viscut a Horta de Sant Joan, a la mateixa comarca on residia Perucho. L’escriptor era amant de la cuina de la Fonda Alcalà a la comarca veïna del Matarranya. Ala fonda, s’hi feien unes perdius per llepar-se els dits i en Perucho va demanar que li cuinessin i les posessin dintre un pot en conserva per a poder portar-les a França. Quan en Picasso les va tastar, el van transportar a la seua joventut a Horta. 

Ja sabeu que les aromes i els sabors tenen la capacitat de fer-nos volarals racons més amagats de la nostra memòria!

Enllaçant amb aquesta historia us volia explicar com neix el nom del nostre vi blanc 100% Garnatxa La Imprudent. Fa un parell d’anys, sense comptar els dos de la pandèmia que són irrellevants, vaig tenir la sort d’assistir a la presentació d’una guia de natura al Parc Natural del Montseny, en concret al Brull, municipi on visc. 

Allà vaig conèixer a l’escriptor de la guia, en Julià Guillamón. Coincidències de la vida, en Julià, havia de ser el comissari de l’any Perucho i ràpidament ens vam emocionar pensant que a algú tant vinculat a la gastronomia i al vi, potser li hauria agradat que li féssim un vi. 

Uns mesos més tard, en Julià em va enviar un conte que proposava com a apòcrif del volum de Joan Perucho Botánica oculta. El conte en qüestió portava com a títol La Imprudent, un dels contes dels tres que formen el petit llibre Vi i benzina. La faula explica com, en una cursa automobilística, un dels pilots surt del camí i s’enreda amb la Imprudent. I diu així; “El que no s’ha sabut fins fa molt poc és que el retard de Nuvolari al circuit de Vilafranca va ser a causa de la Imprudent, una planta que viu a les vinyes del Penedès i que és paràsita dels ceps de garnatxa”.  

S’explica al conte que “En el darrer moment la Imprudent s’aixeca i torna corrents cap a les vinyes”. Talment com una mala herba, punyetera i arrelada, sentim la necessitat de tornar a la terra que ens ha vist néixer. El sentit de pertànyer i de ser d’aquell racó de món que ens crida amb força, instintivament, en el darrer moment.